Manifest

Les infermeres i els infermers que treballem al sistema públic de salut de Catalunya hem arribat al límit i ja no podem tolerar més el menyspreu reiterat cap a la nostra professió. Els motius son molts i molt diversos i fa massa anys que els arrosseguem.

La signatura del III Conveni Col·lectiu de Treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut, al gener del 2023, junt amb la darrera signatura del preacord del III Acord de condicions de treball del personal estatutari de l’ICS, han fet que les infermeres i els infermers diguem prou!

Veiem com, de nou, l’administració pública torna a menystenir-nos com a professionals. Unes condicions de treball cada vegada més complexes, amb més sobrecàrrega assistencial i més assumpció de noves funcions i responsabilitats.

Les infermeres hem assumit els sacrificis personals necessaris i hem entomat les noves responsabilitats amb professionalitat, eficiència i la voluntat de cuidar des d’una visió integral de la persona.

La nostra professió ha anat evolucionant al ritme de les necessitats de la població i del sistema, així com també ho hem fet a nivell formatiu. Fa més d’una dècada que les infermeres som graduades, amb titulació acadèmica equivalent a psicòlogues, o altres professionals classificats en la categoria A1.

Hem assumit noves competències i responsabilitats, hem acompanyat i protegit la població durant la pandèmia, hem liderat la vacunació i som peces claus en la reforma del sistema sanitari.

S’han desenvolupat especialitats infermeres de salut mental, del treball, geriatria, familiar i comunitària, pediàtrica, medico-quirúrgica i llevadores, de les quals, el sistema sanitari català només reconeix les llevadores. Tot i això, les llevadores estem invisibilitzades, ignorades i menystingudes. Creiem que aquesta és una forma d’expressió de violència institucional dintre d’unes estructures que reprodueixen el sistema patriarcal. Visibilitzem aquesta violència institucional perquè la patim les llevadores pel fet de ser dones (majoritàriament).

Demanem voluntat política pel reconeixement professional i retributiu que ens mereixem.

Les llevadores sempre hem caminat al costat de les dones per garantir els seus drets en matèria de salut sexual i reproductiva. Hem lluitat per millorar els estàndards de qualitat assistencial i ajustar-los a l’evidència científica, amb l’objectiu que les dones recuperessin la seva capacitat d’agència en matèria de salut sexual i reproductiva. Som essencials pel model de salut actual que dibuixa el Departament de Salut, però no som suficients. Sabem que la manca de professionals a Salut és un dels problemes fonamentals de la nostra societat actualment, però el nostre col·lectiu està literalment a la UCI.

Per garantir una sanitat pública, universal i de qualitat, necessitem que el col·lectiu de llevadores senti reconegudes les seves competències i unes condicions retributives adequades a l’exigència de titulació segons normativa Europea.

Apostem per una atenció en la salut sexual i reproductiva liderada per llevadores, perquè és el model que ha demostrat ser més cost-efectiu, que redueix la mortalitat i morbiditat tan materna com neonatal, l’ús d’analgèsia epidural i les intervencions innecessàries.

Igualment, destaquen millors resultats en matèria de salut psicosocial i salut pública, en contraposició al model biomèdic tradicional, on la dona o persona amb vulva se sent un subjecte passiu d’intervencions i pot esdevenir potencial víctima de violència obstètrica.

Les llevadores som professionals fonamentals en la promoció i la defensa de la igualtat de gènere i la diversitat sexual dins el sistema sanitari català, així com garants dels drets sexuals i reproductius. Tanmateix, tant les llevadores com la resta d’infermeres, continuem treballant en un entorn biomèdic, paternalista i patriarcal, que no ens permet avançar en el desenvolupament de la nostra professió.

Les infermeres som grans gestores, investigadores, docents, innovadores i referents en cures; estem més que preparades per assumir noves responsabilitats. Però, aquestes responsabilitats -freqüentment imposades- no van acompanyades de cap reconeixement, de fet, molt sovint impliquen un sobreesforç i més sacrifici personal.

Les nostres funcions inclouen assessorar i acompanyar la persona perquè pugui tenir una bona salut i prevenir les malalties mitjançant els cribratges i programes de salut vigents a l’abast, però no hem d’oblidar, que el pacient té autonomia per decidir sobre la seva salut.

Els administradors i els polítics estan massa centrats en les mètriques quantitatives de qui fa més feina en menys temps i més visites, i no en valors que apostin per uns objectius professionals centrats en la qualitat assistencial i la longitudinalitat. Aquesta fiscalització innecessària i inadequada de la nostra feina complica el registre i desvia el focus del pacient i les seves necessitats.

La solució al greu problema de manca de professionals, així com la sobrecàrrega sistèmica, que afecta a tots els perfils professionals -personal de GIS, zel·ladors, TCAI, treballadores socials sanitàries, infermeres, etc- no és redistribuir funcions d’un col·lectiu professional concret fent que les assumeixi la resta. El que necessitem es una reestructuració profunda del nostre sistema de salut, que és ineficaç i que està sobrepassant tots els límits, posant en perill als professionals i ciutadania.

El menyspreu continuat cap a les infermeres es tradueix en un augment del deteriorament de la salut mental i física, absentisme laboral o inclús l’abandonament de la professió.

Estem fartes i ha arribat el dia en que les infermeres diem prou!

• Diem prou a que no se’ns reconegui la nostra categoria professional A1.
• Diem prou a haver d’estar demostrant sempre la nostra vàlua.
• Diem prou a perdre part del salari per uns objectius injustos i que no respecten el principi d’autonomia del pacient.
• Diem prou al paternalisme i masclisme que pateixen les llevadores.
• Diem prou a posar en risc la nostra professió per no tenir un marc legal que ens empari.
• Diem prou a la fiscalització contínua i mal entesa de la nostra feina des d’una perspectiva quantitativa, que només valora la quantitat de visites o recursos, i no la qualitat de l’atenció.
• Diem prou a abandonar la visió holística de les cures, la prevenció i la promoció en favor d’una assistència a la carta, immediata i biomèdica centrada en els símptomes i no en les causes.
• Diem prou a que l’encavalcament horari a l’hospital sigui fora de la nostra jornada laboral.
• Diem prou a agendes i contingents que estan fora de les nostres possibilitats.
• Diem prou a no tenir una formació contínua reglada i en condicions.
• Diem prou a les ratis inadequades.
• Diem prou a treballar en precari, on doblar torns és la única opció per tenir un sou digne i pal·liar la mala gestió de recursos i personal.
• Diem prou a condicions de treball diferents segons el proveïdor de salut en el que treballem. Mateixa feina, mateixes condicions.
• Diem prou al III Acord de l’ICS (III Acord de condicions de treball del personal estatutari de l’ICS).
• Diem prou al III Conveni SISCAT (III Conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Servei Català de la Salut).
• Diem prou a un procés d’estabilització que desestabilitza.